El Tour mai és avorrit

¿Què passa quan s’acaba el Tour? Doncs una cosa tan senzilla com que ja es comencen a marcar en vermell els dies que falten perquè el mes de juliol del 2013 sigui una realitat. ¿És avorrit el Tour? És impossible. És fals. És una barbaritat dir, per exemple, que Bradley Wiggins ha vençut amb el badall com a company de viatge. Ho va dir el mallot groc dissabte quan algú li va preguntar si els Tours d’Induráin avorrien. La gent es llançava davant el televisor, s’ajornaven reunions, el “no molesteu” penjava de la porta de molts despatxos, i els que tenien la fortuna de poder viatjar es dirigien cap a alguna muntanya als Pirineus per veure passar el navarrès a penes uns segons. ¿Avorrien llavors les contrarellotges? Molts aficionats fins i tot es posaven amb un paper i un bolígraf per anotar els segons o minuts que queien en els passos intermedis. Les cronos, llavors, eren un plaer. I per descomptat que no avorrien.

Aquesta tarda als Camps Elisis un es perdia si començava a comptar les banderes britàniques que exhibien els seguidors. Hi havia britànics, majoritàriament anglesos, per tot arreu. Semblava que sortien de sota de les pedres. Qui digui també que el ciclisme era un esport que no interessava al Regne Unit no sap què diu. Està ben clar que els faltava un ídol com Wiggins, que ja ha guanyat el Tour, o com Chris Froome, que el pot guanyar. Però, el 2007, la ronda francesa va sortir de Londres i encara avui s’ha de crear la ciutat que aporti tants i tants aficionats al carrer per animar els corredors del Tour. Més de dos milions de persones es van citar en el recorregut de la contrarellotge, majoritàriament a Hyde Park. A les 6 del matí ja resultava pràcticament impossible trobar una posició a la primera línia, al costat de les tanques. Hi va haver un ambient impressionant. Mai s’havia vist, ni abans ni després, tanta gent al pas de la grande boucle. Recordo, també, que el 1994 la prova va travessar el Canal de la Mànega pel recentment estrenat Eurotúnel. Es van celebrar dues etapes a Anglaterra, que van finalitzar a les ciutats de Brigthon i Portsmouth. En aquella edició de la carrera, que Induráin va guanyar i que un xaval de 14 anys que es deia Brad Wiggins va seguir emocionat per televisió, també va resultar difícil trobar un forat en una carretera o carrer anglès.

El Tour, si agrada el ciclisme, mai avorreix. Fa anys ja que estem amb atacs llunyans impossibles. Aquest esport s’ha tornat més humà, molt més, sobretot des que la majoria (sempre hi haurà algun inconscient) s’ha adonat que no poden ser uns éssers artificials moguts al ritme dels avenços científics, majoritàriament prohibits, sinó esportistes que pateixen, que calculen, que s’ho pensen dues vegades a l’hora d’atacar. ¿L’espectacle ho nota? Doncs, evidentment, igual que en altres esports, ¿quants anys fa que no es fan miques rècords en altres disciplines esportives? I, per totes aquestes raons, quan s’abandonen els Camps Elisis ja es pensa que queden menys

El alemán Christian Knees, compañero de Wiggins, por los Campos Elíseos de París.

L’alemany Christian Knees, company de Wiggins, pels Camps Elisis de París.

hores, dies, mesos, gairebé un any, perquè comenci l’espectacle. Perquè ja se sap, el Tour s’espera tot un any i després passa ràpid.