La història de la samarreta d’Induráin

El periodista holandès Dirk Dijkstra amb una samarreta d'Induráin del 1993.

El periodista holandès Dirk Dijkstra amb una samarreta d’Induráin de 1993.

Avui explicaré una història curiosa que m’han explicat aquest matí al village, poc abans que comencés l’etapa que acomiada els Pirineus amb fred i amb boira. El protagonista d’aquest relat és el periodista que apareix a la fotografia. Es diu Dirk Dijkstra i treballa per a la cadena televisiva NOS, una televisió que es bolca en el Tour, ja que a part de retransmetre’l, cada nit, a la ciutat on ha arribat la carrera, busquen algun lloc identificatiu on munten un plató. La tertúlia, que versa exclusivament de ciclisme i el Tour, s’ofereix en directe a Holanda, amb una audiència mitjana superior al milió de persones.

De fet, més que el periodista és la seva samarreta l’actriu principal d’aquesta història, una samarreta de cotó, gastada i descolorida, perquè ja ha arribat i de sobres a la majoria d’edat. L’any que ve farà 20 anys. Encara afortunadament s’hi identifica Miguel Induráin rebent el típic petó de les hostesses al podi de la ronda francesa del 1993. Dijkstra tenia en aquella època 24 anys i amb un grup d’amics van comprar un vell Peugeot per anar-se’n de vacances a Espanya, a la caça i captura del sol. I de les noies, evidentment. El vehicle, tan vell i arrugat com està ara la samarreta d’Induráin, funcionava com volia. “Nosaltres només vam preguntar si funcionava la ràdio. Era l’únic que anava bé”. Dijkstra, com a bon holandès, estava apassionat pel Tour. Per aquesta raó, quan travessaven França, a la recerca de la costa catalana, ja que el primer destí era Roses, va convèncer els seus amics per anar a presenciar una etapa de la grande boucle. El destí va ser Andorra, on arribava la carrera, concretament al cim de Pal.

I a Pal van anar. Però també, costum holandès, no es van oblidarde passar abans per un hipermercat francès per portar el maleter ple de cerveses, imprescindibles perquè la nit al cim andorrà fos tan plàcida com fos possible. I allà es van plantar. Ells portaven la cervesa envoltats de milers de seguidors espanyols, arribats de tot arreu però amb un únic crit als llavis i un sol nom als cors: Induráin. Va ser l’etapa que el colombià Oliverio Rincón va fer pràcticament en solitari. Així va coronar tots els ports i així va arribar a Pal, 1.50 minuts abans que ho fes el grup de favorits amb Tony Rominger, Bjarne Riis, Zenon Jaskula, Induráin i un altre colombià, Álvaro Mejía. La nit anterior el grup de seguidors navarresos, tots ells amb la mateixa samarreta blanca commemorativa i dedicada al llavors encara bicampió de París, van tenir un error en les seves previsions. No havien comprat prou cervesa i als holandesos els en sobrava. ¿Com negociar? Fàcil. Jo et dono una samarreta d’Induráin i tu, a canvi, m’entregues una ampolla de cervesa. Així es va guanyar Dirk la samarreta que aquest matí ha exhibit per la sortida la 17a etapa com fa cada any i com cada any explica l’anècdota, sense oblidar que baixant Pal el vell Peugeot, al quedar-se sense frens, els va deixar tirats. Sort que no es van accidentar.