Reflexions sobre Frank Schleck

Ho sento, però no ens hem d’esquinçar les vestidures. Aquest esport és així, per bé i per mal. I mai canviarà, segurament per desgràcia, però també perquè la cultura del què diran i dels temors està instal·lada no solament en els organitzadors de carrera, sinó sobretot en els mentors d’aquest esport, en la controvertida Unió Ciclista Internacional (UCI) i en la discutida política del seu president, l’irlandès Pat McQuaid, de qui sempre s’ha de recordar que sent ciclista va ser exclòs dels Jocs Olímpics de Mont-real, el 1976, per torejar-se la normativa internacional que prohibia competir a Sud-àfrica i apuntar-se a una prova en el llavors país de l’apartheid.

Si ens centrem en el  Tour, descobrim que ja en la segona edició de la prova, el 1904, quan encara no havien nascut ni molts dels nostres avis o besavis, ja es va parlar de dopatge, sense haver estat inventada la paraula, ja hi va haver desqualificacions, i que el gran Albert Londres, el millor reporter francès abans de la Segona Guerra Mundial, va escriure en el seu increïble relat dels esforçats de la ruta que els germans Pélissier, una cosa així com els Schleck dels inicis dels anys 20, corrien amb tota mena de pocions a sobre, entre les quals la cocaïna amb què es fregaven els ulls per no quedar-se adormits en maratonianes etapes que ara serien denunciades per inhumanes o incloses en el terme tan de moda de carreres non stop.

El ciclisme, des de sempre, ha corregut com ha corregut, i per desgràcia que aparegui un positiu, un pseudopositiu o un suposat positiu, o es digui com es digui, és tan normal com que hi hagi un gol fantasma en una Eurocopa. Possiblement, els defensors més acèrrims dels ciclistes diran que el que passa en aquest esport no passa en cap altre. No els falta raó. És inimaginable, per exemple, que la federació internacional de tennis s’afanyi a denunciar el suposat positiu d’un jugador en els quarts de final d’un Grand Slam, quan hi ha raons, perquè n’hi ha, per pensar que l’error de Schleck no ha estat comès amb el propòsit de millorar el rendiment, com va passar per desgràcia també a Pau, ciutat maleïda, en el famós control del clenbuterol i el bistec o complement energètic contaminat amb Alberto Contador. Aquí, en el ciclisme, hi ha pressa, com si es tractés d’un rècord atlètic, per comunicar qualsevol resultat analític que pugui suposadament alterar la carrera.

Aquest esport, des que es va fer competitiu, ha estat acompanyat per la melodia de la pastilla. Només cal parlar amb els vells guerrers, els que van entusiasmar els anys 60, per exemple, perquè ens expliquin que ells portaven al mallot les mateixes amfetamines que van acabar amb la vida de Tom Simpson fa 45 anys al Mont Ventoux. I que Raymond Poulidor, venerable ancià que segueix el Tour i que continua sent aclamat per qualsevol francès més gran de 50 anys, va liderar la protesta, l’any següent, dels corredors que es van negar a sortir perquè consideraven que no era just que els aclaparessin amb controls i que era millor oblidar-se dels positius que havien aparegut, perquè alteraven la carrera. Sí. Michel Pollentier, el 1978, va ser desqualificat, sent el líder, al cim d’Alpe d’Huez quan el van enxampar guardant-se sota l’aixella l’orina que portava amagada en una pera. I aquell dia hi va haver més controls, i que curiós que qui va guanyar el Tour aquell any, Bernard Hinault, francès (Pollentier era belga), no els passés. I, possiblement, tampoc és just que totes les mostres d’orina de qualsevol esportista, congelades als laboratoris, caduquin als vuit anys. ¿Totes? Totes, sí, a excepció de les de Lance Armstrong, que continuaran sent analitzades i reanalitzades fins que als seus néts els creixi la barba.

Eddy Merckx ha estat per molts, i m’apunto entre ells, el millor esportista sorgit del ciclisme, capaç de guanyar des del febrer fins a l’octubre, capaç de tot, però també capaç de donar fins a quatre vegades positiu durant la seva carrera esportiva. Difícilment es trobarà en la història d’aquest esport un gran campió que alguna vegada no hagi tingut algun problema en aquesta matèria o que en les seves memòries o entrevistes, sent ja gran, no hagi explicat els tripijocs que feien per aguantar i respondre millor als Alps o als Pirineus. Federico Bahamontes sempre recorda el conyac amb ou que es prenia els dies previs de les etapes clau, però afegeix que també hi incorporava un xarop que li preparava un apotecari de Toledo. ¡A veure què hi portava! I quan pujava era el millor, fins al punt de parar-se a prendre un gelat i esperar la resta mentre se li reparava una roda feta malbé. Escoltant tots aquests relats, no només les gestes als cims, disfrutava ni més ni menys que Pablo Picasso al seu refugi provençal mentre prenia pastís amb els campions dels anys 50.

Frank Schleck podria ser innocent i podria ser culpable, i fins i tot podria ser un idiota per prendre un diürètic que no serveix per a res. I podria ser també que el seu germà Andy no en sàpiga res o que estigui al corrent de tot, i també té lògica la teoria que l’han enverinat. També podria ser la millor notícia d’aquest Tour que aquest sigui l’únic positiu que hagi sortit, cosa que significa que la resta dels participants, 197, van nets. O són més llestos i no els agafen.

El ciclisme és com és, i potser ens haurem d’alegrar que la cultura del dopatge cada vegada estigui menys estesa, encara que continuï havent-hi jugadors de la farmàcia. Però l’UCI faria millor tractant d’actuar d’una altra manera. El Tour, el Giro o la Vuelta són carreres duríssimes, tres setmanes sobre la bici, molts dies per sobre dels

Periodistas hacen guardia ante el hotel de Schleck, en Pau.

Periodistes fan guàrdia davant l’hotel de Schleck, a Pau.

200 quilòmetres, o com avui encadenant port rere port (l’Aubisque, el Tourmalet, l’Aspin i l Peyresourde) amb més de 30 graus sobre els seus caps. I el públic s’aglutina i fins es cabreja si pugen tots juntets i no s’ataquen. Exigència, poder, diners, espectacle. Per això no ens hem d’esquinçar les vestidures. Sí que s’ha d’insistir que la cultura del dopatge ha passat a millor vida i que cada positiu que apareix, encara que tingui els seus dubtes com és el cas que ara ocupa, és més aviat un èxit que un fracàs, encara que no sigui necessari comunicar-los en la nocturnitat i la traïdoria d’un dia de descans en una ciutat maleïda en aquesta temàtica com és Pau.