¿Quan cal parar i esperar els rivals?

En el ciclisme no hi ha una regla establerta per determinar fins on arriben els limitis de l’anomenat fair play. Passa el mateix en altres esports, per exemple, el futbol. ¿Quan s’ha de llançar la pilota fora? Hi ha entrenadors que prohibeixen als seus jugadors parar el partit quan es lesiona un adversari, fins i tot moltes vegades s’han vist futbolistes fingir cops o teatralitzar-los per aturar el ritme del partit, sobretot quan el seu equip va perdent.

En el ciclisme, ja sigui al Tour o en qualsevol altra carrera, tot i que a la ronda francesa tot adquireix més dimensió, no hi ha un reglament que obliga a frenar quan el rival cau, punxa o uns gamberros, com va succeir diumenge, omplen la carretera de tatxes que provoquen punxades i el que és pitjor, caigudes. Normalment qualsevol decisió sempre és discutible. Si no s’aturen els corredors són antiesportistes, si ataquen fan un gest lleig als contrincants que en aquell moment s’estan refent de les ferides o substituint una roda inservible per una altra de més útil.

En aquest Tour s’han vist situacions que podien haver desencadenat una aturada total del pilot o atacs desenfrenats davant de desgràcies adverses. En l’etapa de Metz es va produir una caiguda brutal que va afectar gairebé la meitat del pilot, uns perquè van anar per terra i altres perquè van quedar tallats a causa de l’accident. Alguna figura que aspirava a destacar en la general es va haver de retirar. Aquest va ser el cas, per exemple, de Ryder Hesjedal, el vencedor del Giro. Altres estrelles, Frank Schleck o Alejandro Valverde van perdre uns minuts que, a més de les molèsties físiques, els van afectar en el rendiment mental. ¿Es podrien haver aturat al davant? Doncs, sí i no. Encara que jo defenso que van fer el que era correcte. Per desgràcia -una altra cosa és que l’organització miri de dissenyar recorreguts menys proclius als accidents col·lectius -les caigudes formen part del guió del Tour i el que no podia ser era el que va succeir en l’edició del 2010, quan Fabian Cancellara, llavors al Saxo Bank, va liderar la marxa cicloturista en l’etapa de Bèlgica al convèncer la resta de figures que era millor alentir la velocitat perquè els germans Schleck, llavors com ara els seus caps de fila, havien caigut a conseqüència d’una taca de gasoil en una baixada.

En aquella mateixa edició es va produir, a l’etapa de Banyeres de Luchon, l’avaria d’Andy Schleck que va tenir com a resposta l’atac d’Alberto Contador que li va servir en definitiva per guanyar a París, una victòria que després li van retirar els tribunals esportius a conseqüència del controvertit cas del clenbuterol. El luxemburguès es va equivocar al canviar i li va saltar la cadena. Contador l’únic error que va cometre llavors va ser disculpar-se a la nit. La seva obligació era atacar perquè es va tractar d’un error del contrincant sobretot quan més tard es va saber que utilitzava per qüestions de pes una cadena i uns desenvolupaments més lleugers i que ja havien ocasionat aquesta mena de problemes.

Sempre he defensat que quan un adversari de la general cau o punxa el que s’ha de fer és mantenir el ritme, ja que en uns quilòmetres enllaçarà sense problemes. Atacar és un gest molt lleig i fins i tot antiesportiu; és el mateix que aprofitar-se del control d’avituallament o de l’instant en què el principal rival s’atura a orinar per mirar de deixar-lo fora de control. Per desgràcia, sempre hi ha hagut algun ciclista que s’ha fet famós per aquest tipus d’emboscades.

Vaig ser dels primers, diumenge passat, que vaig censurar la reacció del pilot arran de la punxada de Cadel Evans. Va ser abans que es veiés

El monument del Tour a l'autopista de Tarba a Pau amb la imatge d'Induráin.

El monument del Tour a l’autopista de Tarba a Pau amb la imatge d’Induráin.

El monument del Tour a l’autopista de Tarba a Pau amb la imatge d’Induráin.

que augmentava el nombre d’avaries i que els cotxes i motos que acompanyen els ciclistes arribessin a la meta de Foix amb claus a les rodes. El que va passar diumenge va ser una acció totalment antiesportiva i deplorable per part d’uns seguidors que, fins ara, segueixen sense ser identificats. Un atemptat que va alterar el resultat de la prova i per això va ser lògic que els ciclistes aturessin la marxa i esperessin els afectats. Sé que és molt difícil definir la línia i més absurd escriure un reglament per a aquest tipus de casos concrets. En el fons situacions com aquesta serveixen per alimentar la tertúlia, cosa que tampoc està malament. En aquest esport només hi ha un tema desagradable i que perjudica la imatge del ciclisme. I no són precisament els claus llançats per uns idiotes a la primera etapa del Tour 2012 als Pirineus.