Històries d’anècdotes, històries d’hotels, història de l’altre Tour

Moltes vegades, al Tour, et pots trobar amb situacions rocambolesques. I avui n’explicaré una. Quan un afronta una carrera de tres setmanes sap que el seu cotxe es convertirà en alguna cosa més que en la casa ambulant. De fet si es compten les hores que es passen entre escrivint, descansant o conduint, és a la carretera on transcorre bona part de la carrera. És fàcil que s’arribi als 7.000 quilòmetres. I, cada dia, normalment es dorm en un hotel diferent, en una ciutat o poble diferent. A vegades, llevat que s’ocupi l’habitació en una de les dues principals cadenes franceses, la nit pot resultar una cosa així com una capsa de sorpreses.

Hi ha un hotel que per Tours, per anys que passin, mai se m’oblidarà. No recordo el poble pirinenc on era, però el nom es quedarà sempre gravat en la memòria: hotel Dupont, encara que dir-ne d’hotel era més aviat per dir-ne d’alguna manera. Vaig dormir allà en una nit molt especial (per això tampoc s’oblida). Va ser el dia en què Miguel Induráin es va coronar de groc per primera vegada, a Val Louron, on va permetre el triomf de Claudio Chiappucci, el seu company de fuga. Recordo també que li va entregar el mallot groc Seve Ballesteros, que havia seguit l’etapa en el cotxe de Jean-Marie Leblanc, aleshores director de la prova. El panorama que hi havia a l’habitació, sens dubte ara, 21 anys després, si s’hagués pogut penjar a Youtube (llavors ni existia internet) hauria suposat un èxit de descàrregues. Sobre el llit una vintena de jocs de llençols i una desena més de tovalloles. Almenys estaven totes plegades. Al passadís hi havia una espècie d’armari i allà les vaig anar dipositant, d’una en una, llençols i tovalloles, com si fos jo l’encarregat de la neteja. Vaig trigar una mica a entrar a la cambra de bany, per dir-ne d’alguna manera, i el que hi vaig veure no se m’oblidarà mai més. A la tassa del bany (veure-ho per creure-ho) havia dibuixada la firma del Zorro, ni se sap des de quan (¡quin fàstic!). Hi havia també una enorme farmaciola, penjat de la paret, plena de medicines obertes i utilitzades (en aquells temps tampoc estava de moda parlar de dopatge de manera que no procedia analitzar-ne el contingut) i sobre el plat de dutxa una crossa; sí, tan cert, com que no havia sopat ni tastat el vi, una crossa. Mosques i mosquits eren els altres ocupants d’aquella memorable habitació. Encara sort que almenys es va poder sopar per a anar-se’n a dormir content per l’inici d’un regnat que va durar cinc anys al Tour.

Des d’ahir a la nit tampoc se m’oblidarà un hotel d’Agde, en un Tour on un britànic, Bradley Wiggins (a la foto, de groc) pretén triomfar a París al més pur estil del pentacampió navarrès: noquejant els rivals a la contrarellotge i controlant-los a la muntanya.

Bradley Wiggins, con el jersey amarillo como líder del Tour 2012.

Bradley Wiggins, amb el mallot groc com a líder del Tour 2012.

El Tour té aquestes coses. No és només la carrera. Hi ha un altre Tour al qual t’has d’enfrontar com fa un corredor a la muntanya: no perdre’s i seguir les indicacions del recorregut, superar embotellaments en ciutats col·lapsades per la mateixa grande boucle, lluitar molts dies perquè et donin sopar a hores que tampoc són intempestives i no oblidar-te, als pobles amb hotels familiars, del codi d’accés, perquè els propietaris se’n van a dormir d’hora i com no tinguis el número secret, com si fos la targeta de crèdit, no entres a la nit i et quedes al carrer.

Tot se supera per l’entranyable afecte que es professa a aquesta carrera, pels instants de glòria que evoquen alguns dels seus protagonistes, perquè la pell se segueix posant de gallina quan puges amb el cotxe per ports mítics i veus la passió amb què la gent es pren l’espera. Al Tour, moltes vegades, coincideixes a l’hotel amb equips, que poden ser tant el del líder com el de l’últim classificat de la general. Tot s’aguanta, fins i tot una nit en un hotel d’Agde, encara que en aquest cas no l’hi desitgi a ningú: brutícia, soroll, mosquits, televisió inservible, pagament per avançat amb amenaça de fer-te fora si no ho fas i d’avisar els bombers i haver de pagar 150 euros, ¡una cosa mai vista! en el supòsit d’haver estat fumador i entregar-se al suposat plaer d’encendre un cigarret.

¡Ah! Ara recordo també haver coincidit en un Giro d’Itàlia en una ocasió, amb tot l’equip Banesto (quina sort haver trobat una habitació lliure al seu mateix establiment), Miguel Induráin al capdavant. L’agència de viatges de la carrera es va equivocar (o els van enganyar) de categoria. No era un hotel. Era una casa de barrets. Però això és una altra història.